dimecres, 8 de setembre del 2010

Les comparacions són odioses

Durant molts mesos he anat sentint en molts ambients, una comparació constant entre dos grups de música molt de moda actualment: els Manel i els Amics de les Arts. Una comparació i a la vegada un cert enfrontament entre grups de fans d'uns i d'altres.

Jo els havia escoltat a tots dos però seguit de forma més intensa als Manel, veient-los per primer cop en directe abans del gran esclat mediàtic a Manlleu, gràcies a la gran programació dels amics de l'Associació Pro Ateneu de Manlleu, amb en Marc Riera com a un dels grans culpables. Llavors, al gener del 2009, encara no sabien -ni imaginaven- tot el que els venia al damunt. Però de ben segur que ho podien mig intuir després que la prestigiosa revista en català, Enderrock, ja els hi hagués donat el premi al millor disc de pop-rock per Els millors professors europeus, el seu únic disc, rodó de principi a fi. Era només el preludi d'una imparable onada de banys de masses, d'elogis i d'èxits guanyant el premi Puigporret entremig i acabant la gira del disc amb un doble concert omplint el Palau de la Música, justament un any després del concert a Manlleu.

Era en aquell moment quan Els Amics de les Arts començaven a prendre protagonisme. Acabaven de publicar el seu quart disc, Bed & Breakfast, i formaven part de la gran fornada de bona música catalana que vivim actualment. L'impacte dels Manel era tant gran que la seva desaparició dels escenaris després de la gran gira (amb més de 80 concerts arreu de Catalunya, Madrid o fins i tot l'Argentina) de presentació del disc, deixava un buit difícil d'omplir. Els Manel necessitaven pausa, és ben lògic, i volien tornar a escriure, a composar, a no viure eternament d'un primer disc.

Els Amics de les Arts aconseguien postular-se en una d'aquestes candidatures que volien omplir el lloc dels Manel, d'agafar el relleu. I ho han aconseguit, sense cap dubte. Les comparacions però no són possibles.

Dimarts vaig poder veure Els Amics de les Arts en directe per primer cop a Olot, a les Festes del Tura. No volia emetre un judici d'aquesta comparació fins a haver-los vist en igualtat de condicions i on, a priori, un grup brilla i alhora s'exposa més: en el directe. El concert en si no em va sorprendre, ja sabia com eren les cançons dels barcelonins, abusant de les rimes fàcils i prioritzant més l'humor que no pas la melodia.

La primera cosa que em va sorprendre va ser la gran quantitat de públic adolescent present al concert. Potser també hi tenia molt a veure que era enmig d'una festa major, però l'any passat en una situació idèntica, en el mateix escenari i en les mateixes dates, Manel era a dalt l'escenari i la mitjana d'edat entre el públic era molt més elevada. El primer punt de comparació era en les introduccions de les cançons, en els moments d'interactuació amb el públic. Em va semblar una còpia brutal, descarada i escandalosa. Una còpia però segurament dels xinesos, lluny de la gran qualitat de Guillem Gisbert introduint les cançons als Manel, parlant de la Maria i el Marcel, de les revistes que cada component del grup havia pogut anar a comprar sense esperar-se "una noia tant bonica, darrera d'aquest taulell" o fins i tot parlant de la vida d'ell i de Martí Maymó per dir que no s'han banyat mai junts "al mar, al mar!".

També em va sorprendre el gran ego dels Amics de les Arts, que en certes ocasions es passaven de graciosos, arribant a ser molestos. És al que t'exposes quan vas tant de "guai". I en aquesta línia, un dels comentaris més desafortunats del concert... Ja feia pràcticament una hora que tocaven com, igual que qualsevol grup, van començar a acomiadar-se per tornar després a fer visos. Ells però van voler-se passar de llestos. I tractant al públic d'inútils, van venir-nos a explicar que això es feia sempre, que ara marxarien però que per poc que tornéssim a aplaudir, tornarien per fer... "les cançons bones". "Si encara no hem fet les bones!", etzibava Joan Enric Barceló. Llavors, què collons havien estat fent en la hora que portaven de concert? Si ells mateixos només consideren bones les cançons més conegudes com 4-3-3; Jean-Luc o Bed & Breakfast!!! Per molt que ho creguis així, no pots intentar vendre't d'aquesta forma... menyspreant a la resta de cançons que tens. I encara es tolera una mica si tenim en compte que era un concert gratuït. En un en què la gent paga entrada, haguessin dit el mateix?

S'ha de reconèixer, que són un grup que porten molta més festa que els Manel, això és evident. Però és que parteixen d'universos diferents. Ja no només per les lletres sinó pel posat o per la manera d'actuar d'ells dalt de l'escenari. Això si que no és gens criticable sinó del tot elogiable. Però alhora lògic. Als Manel no els quedaria bé aquesta forma de moure's i de fer dalt de l'escenari amb la música que fan i a l'inrevés tampoc. Els Amics de les Arts em van evidenciar que són un grup molt més encarat a la festa i a fer gaudir el respectable. I és molt lloable, oitant! Jo només critico, que hi hagi gent que s'entesti en comparar-los, en dir que Els Amics de les Arts són millor que Manel o que Manel és millor que els Amics de les Arts. No es pot comparar. Seria com voler comparar si és millor un partit de bàsquet que un partit de futbol.

En una comparació entre Els Amics de les Arts i els Manel, la comparació arriba des del punt de vista del que ens agrada més a uns o altres, del que busquem en la música. Jo, sense cap dubte, em quedo amb Manel, i mil vegades. Però Els Amics de les Arts no em farien cap nosa per alegrar una nit qualsevol. La música catalana viu el seu moment de plenitud. Manel, Amics de les Arts, Mishima, Sanjosex, Mazoni, Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, Cesk Freixas, Ivette Nadal... en podríem destacar a uns quants... I realment, això és el que importa! Que la música en català torna a generar grans artistes de tots els àmbits de la música!

Tot sempre sota el particular filtre d'unes ulleres de cul de got, que deixen passar les formes però en deformen el contingut.

7 comentaris:

  1. No s'haurien de comparar, ni uns són millors que els altres ni els altres millors que els uns, són diferents.

    El que digui que Els Amics de les Arts són una còpia de Manel és que no els ha escoltat. A mi m'agraden els Amics i de Manel només me n'agraden una o dues cançons.

    Que els dos grups facin el mateix a l'hora d'introduïr les cançons (fer petar la xerrada, vull dir) no vol dir que un s'ho hagi copiat de l'altre, sinó que ha coincidit que els dos volen tenir un tracte amb el públic més directe i aquesta és una molt bona manera de fer-ho.

    Aquesta "comparació" és la que va haver a la seva època amb Els Pets i Lax'n'Busto o, a nivell internacional, Bon Jovi i U2. Tot és tracta d'una guerra de fans, però els que ens agrada la música veiem més enllà, sabem que són coses diferents i ens n'agrada una o l'altra, però no diem que l'altra és una còpia de la que ens agrada.

    Endavant amb el blog! Ha sigut un bon inici, ara a continuar!

    ResponElimina
  2. Jo de música ni hi acabo d'entendre prou com per comparar els Amics de les Arts i Manel, però estic molt content que hagis estrenat bloc, Arnau. A més, el disseny m'agrada molt. Ets un crack!

    ResponElimina
  3. Nono, jo en cap moment dic que siguin una còpia eh? Només he dit que s'havien copiat, i ho reitero, el fet d'introduir els temes explicant historietes. Pots interactuar de moltes formes i parlar molt amb el públic per ser-hi proper però és molta coincidència que tots dos ho facin amb historietes inventades al voltant d'ells mateixos.

    En la resta és evident que no són una còpia! Faltaria més! I a mi, la veritat, també m'agraden i força algunes cançons dels Amics de les Arts. Però és una de les poques vegades que un grup m'agrada més en el disc que no pas en directe.

    ResponElimina
  4. Hola Arnau,
    benvingut a la blogosfera!
    T'anirem seguint.
    En quan al post, jo vaig entregar el premi joventut del Sona 9 als Manel, el que vol dir que no van guanyar si no que van quedar segons. Aquell dia, malgrat els nervis d'estar en una final d'un concurs de grups totalment amateurs, em van encantar, sobretot quan van omplir l'escenari del metall d'instruments de vent de joves músics. Van donar la talla i, com a mínim, els hi vaig poder dius "sereu molt grans", malgrat que segurament ni em van sentir després de saber que no havien guanyat...

    ResponElimina
  5. El problema del concert és que a la mateixa hora tocava en Miquel del Roig. Superior als Amics de les Arts.

    ResponElimina
  6. Felicitats pel blog, Arnau! Jo també he seguit una mica els dos grups i, tot i que m'agraden tots dos, de moment encara em quedo amb Manel.

    ResponElimina
  7. Ja t'ho he posat al Facebook, però ho torno a posar aquí: per mi i la resta de gent que no ens agraden ni uns ni altres sí que es poden comparar: l'estiu passat teníem els Manel "hasta en la sopa", i enguany tenim aquests morts de gana. Crec que haurien d'ajuntar els dos grups, formar una orquestra d'ukeleles i fer una gira indefinida per Groenlàndia, Newfoundland i Labrador. Una abraçada crack!

    ResponElimina