diumenge, 5 de desembre de 2010

L'abandonament de Guardiola i la comprensió lectora

XAVIER BERTRAL / ARA
Realment és esperpèntic i molt rar tot el que va passar ahir amb el Barça - Osasuna. Segurament hi ha bona part de culpa de la RFEF (Real Federación Española de Futbol) però qui va quedar gairebé en evidència va ser el Barça. Amb el cul a l'aire per uns moments.

TONI GALÁN / EFE
El caos i la cancelació de milers de vols per culpa d'una vaga salvatge i injustificable dels controladors aeris va fer que el Barça hagués d'anar a jugar al camp de l'Osasuna (a Pamplona) per mitjans terrestres. La decisió però va arribar molt tard. El Barça es va deixar aconsellar per un organisme com la RFEF i va esperar fins a la una del migdia per si es restablia el flux d'avions, conscients que si finalment no s'obria el trànsit aeri, no passava res, el partit es posposava per aquest diumenge a les 5 de la tarda i tots contents. Evidentment però quan ho van saber a Madrid (i a Pamplona) la pressió va ser increïble i la RFEF, fidel com és a la seva mentalitat sense deixar-se influir mai, va canviar el parer en un obrir i tancar d'ulls. Va comunicar al Barça que el partit s'havia de jugar llavors o no es jugava. Segurament ja hi havia un defecte de forma donant per entès que el partit es posposava però sense haver-ho consultat al club amfitrió!

CLAUDIO CHAVES / MD
Després d'un viatge amb TGV fins a Saragossa i dues hores i poc en bus fins a Pamplona, el Barça arribava als voltants del camp a les 19:50. Això sí, la policia els guiava per un lloc on l'autocar no passava i això els feia perdre encara 10 minuts més enmig d'una cridòria i insults cap als jugadors del Barça, a qui acusaven d'haver faltat al respecte negant-se a viatjar amb tren  i bus  de primeres. Així, l'àrbitre rebia a Carles Naval (el delegat culé) quan passaven 3 minuts de les vuit del vespre, l'horari marcat en un inici per començar el partit.

Una vegada al camp s'acordava entre els dos equips i el col·legiat que el partit començaria a les 20:45 després del preceptiu escalfament d'ambdós conjunts. Una vegada al camp les coses van ser bufar i fer ampolles. El Barça va demostrar que allò no l'havia descentrat i que era capaç de tornar a brillar amb el millor futbol. "0-3 i cap a casa" que es diu.

Una cosa molt diferent va ser la roda de premsa de Pep Guardiola. Era d'esperar que ben aviat caurien les preguntes sobre quina era la opinió del míster amb el viatge a correcuita de l'equip. Va ser ja a la primera pregunta. Guardiola va fer una classe de retòrica (i gratuïta! que diria a El 9 Esportiu) i va respondre amb agilitat i amb convenciment a les preguntes dels mitjans navarresos i algun infiltrat madrileny, que semblaven no entendre res tot i que les explicacions eren d'allò més convicents.

@rogersaperas
I per què Guardiola havia de fer front a més de 5 i de 6 preguntes encaminades en la mateixa direcció? En la falta de respecte a l'Osasuna, en la possibilitat d'una sanció, en perquè havien esperat tant en sortir, en si no hi havia falta de previsió o si seguia creient que viatjar al mateix dia era la millor opció. Doncs simplement perquè l'havien llançat als lleons. Durant tot el dia de trucades, de despropòsits de la RFEF, del Barça i encara més dels contorladors aeris, ningú del club va donar la cara per afrontar l'assumpte. Només el tècnic i el secretari tècnic Andoni Zubizarreta, que un cop més va demostrar la inutilitat de comparèixer als mitjans si aportes zero a la qüestió, si no contestes a res del que et demanen. El club només havia emès un simple comunicat d'una pàgina denunciant haver-se sentit enganyat i traït per la RFEF. Hi estic d'acord, però calia amagar-se així?

Jordi Cardoner, vicepresident de l’àrea social del FCB, va ser l'únic que va respondre a les trucades de les ràdios que durant el dia van intentar contrastar versions amb la lògica del periodisme. Però tampoc es va mullar en excés i el que és més greu, no va fer una compareixença pública (tot i ser a Pamplona) acceptant les preguntes dels periodistes madrilenys i navarresos. La roda de premsa de Guardiola va ser una exhibició de recursos, de retòrica per explicar-se i per convèncer. Amb mi, un cop més, ho va fer. Cada cop se'l veia més nerviós però, trobant-se en un cul de sac, sense saber com respondre-hi. Fins i tot va deixar anar un encàrrec a la junta directiva emplaçant a que algú hauria d'haver respost allò per ell, que "yo pinto cuadros señores, yo tengo suficiente trabajo para entrenar al equipo", va etzibar en una resposta. No tenim un collons de portaveu? O no tenen veu els membres de la més alta cúpula directiva? Té sentit retallar despeses però que a l'hora de la veritat ningú respongui davant d'aquests fets i hagi de ser Guardiola? Siusplau, una mica de seriositat, que no costa tant.

Guardiola va fer una crida oberta al suport dels catalans, tant mitjans com aficionats. "Només demano que la gent nostre no ens deixi sols. Aquest any la necessitarem. La necessitarem!". La resposta de l'afició és unànime de suport a Guardiola i de rebuig a la tàctica de l'estruç (que quan hi ha perill amaga el cap sota terra o sota l'ala) de la directiva.

Per acabar-ho d'adobar, només faltava la premsa madrilenya Després de la pressió desconsiderada durant tot el dia, avui titulen obertament amb fets que no són veritat. El Marca torna a posar l'ull en Pep Guardiola dient que va ser un capritx del tècnic blaugrana que "casi" els deixa amb 6 punts menys. Capritx? Guardiola només va fer el que creia més còmode pel seu equip amb el vist-i-plau de la RFEF, que era esperar a veure si s'obria l'espai aeri però confiats que sinó el partit s'ajornaria fins aquest diumenge. Evidentment en el vídeo blog d'un individu repugnant i desgraciat, que no té on caure mort com el director d'aquest diari, també va sobre el tema però em nego a dedicar-li ni un segon del meu temps a aquest individu (no es mereix que el tractin de senyor).

L'altre diari de Madrid, l'As, no es queda curt i diu que l'àrbitre hauria d'haver donat el partit com a incompareixença del Barça. Aviam, de què aneu? Qui va ser el més gran "perjudicat" ahir de sortir a les 4 de Barcelona i estar jugant a 3/4 de 9 del vespre a Pamplona? Qui? Crec que els jugadors del Barça... Però bé, aquest no és el gran què. El reglament és un xic ambigu en l'article 215 quan parla de compareixença dels equips. Tot i això, dona un marge de 30 minuts perquè l'equip rival es presenti i tot pugui començar. Realment creuen que són 30 minuts perquè l'equip sigui a la gespa? Que si l'equip ja és a l'estadi el poden deixar perdent el partit perquè és als vestidors? Va home va! Això no funciona així. Sempre i en totes les categories del futbol i el bàsquet (els esports on he jugat) la incompareixença del rival succeïa quan durant la mitja hora següent a l'hora fixada, l'equip no havia arribat a les instal·lacions. Però un cop arriba, el més lògic és que el delegat vagi a saludar i a fer entrega de les fitxes dels jugadors (desconec si a la Primera Divisió també cal fer aquest tràmit però m'imagino que en part si perquè s'ha de comunicar quins jugadors són descartats i quins estan inscrits a l'acta). Llavors el temps ja deixa de comptar perquè com que es tracta d'un cas excepcional, s'ha de pactar una hora d'inici entre els dos clubs i l'àrbitre.  Menció a part també mereix l'individu que dirigeix aquesta pantomima en nom de carta de póquer. La qüestió es repartir merda, el preu és igual. "Difama, difama que alguna cosa queda" que diria Laporta. A Madrid, a part de perdre els nervis davant d'un futbol com el del Barça, els falta aprovar el concepte de comprensió lectora. Però si poden anar fotent fulles perquè el Barça va llançat i després de l'exhibició del 5 a 0 a Madrid ixò els va perfecte per desviar l'atenció i no veure que el seu equip va patir de valent per superar el València i només ho va aconseguir quan el València ja jugava amb un menys per l'expulsió d'Albelda de forma totalment injusta.

ALEJANDRO GARCÍA / EFE
Guardiola es va sentir abandonat i el club així ho va permetre. Sandro Rosell després de la seva elecció va deixar clara una màxima. "No us fallaré".  De moment, ja en portem més d'una Sandro  (aquesta segurament la més greu) i això acaba de començar. Espero que els 7 any que ens queden de mandat siguin més agradables. Això si, Guardiola no és tonto i si s'ha de veure en aquests atzucacs ell sol, no ho dubtarà i deixarà l'equip i el club. Hi podeu pujar de peus.

Tot sempre sota el particular filtre d'unes ulleres de cul de got, que deixen passar les formes però en deformen el contingut.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Les comparacions són odioses

Durant molts mesos he anat sentint en molts ambients, una comparació constant entre dos grups de música molt de moda actualment: els Manel i els Amics de les Arts. Una comparació i a la vegada un cert enfrontament entre grups de fans d'uns i d'altres.

Jo els havia escoltat a tots dos però seguit de forma més intensa als Manel, veient-los per primer cop en directe abans del gran esclat mediàtic a Manlleu, gràcies a la gran programació dels amics de l'Associació Pro Ateneu de Manlleu, amb en Marc Riera com a un dels grans culpables. Llavors, al gener del 2009, encara no sabien -ni imaginaven- tot el que els venia al damunt. Però de ben segur que ho podien mig intuir després que la prestigiosa revista en català, Enderrock, ja els hi hagués donat el premi al millor disc de pop-rock per Els millors professors europeus, el seu únic disc, rodó de principi a fi. Era només el preludi d'una imparable onada de banys de masses, d'elogis i d'èxits guanyant el premi Puigporret entremig i acabant la gira del disc amb un doble concert omplint el Palau de la Música, justament un any després del concert a Manlleu.

Era en aquell moment quan Els Amics de les Arts començaven a prendre protagonisme. Acabaven de publicar el seu quart disc, Bed & Breakfast, i formaven part de la gran fornada de bona música catalana que vivim actualment. L'impacte dels Manel era tant gran que la seva desaparició dels escenaris després de la gran gira (amb més de 80 concerts arreu de Catalunya, Madrid o fins i tot l'Argentina) de presentació del disc, deixava un buit difícil d'omplir. Els Manel necessitaven pausa, és ben lògic, i volien tornar a escriure, a composar, a no viure eternament d'un primer disc.

Els Amics de les Arts aconseguien postular-se en una d'aquestes candidatures que volien omplir el lloc dels Manel, d'agafar el relleu. I ho han aconseguit, sense cap dubte. Les comparacions però no són possibles.

Dimarts vaig poder veure Els Amics de les Arts en directe per primer cop a Olot, a les Festes del Tura. No volia emetre un judici d'aquesta comparació fins a haver-los vist en igualtat de condicions i on, a priori, un grup brilla i alhora s'exposa més: en el directe. El concert en si no em va sorprendre, ja sabia com eren les cançons dels barcelonins, abusant de les rimes fàcils i prioritzant més l'humor que no pas la melodia.

La primera cosa que em va sorprendre va ser la gran quantitat de públic adolescent present al concert. Potser també hi tenia molt a veure que era enmig d'una festa major, però l'any passat en una situació idèntica, en el mateix escenari i en les mateixes dates, Manel era a dalt l'escenari i la mitjana d'edat entre el públic era molt més elevada. El primer punt de comparació era en les introduccions de les cançons, en els moments d'interactuació amb el públic. Em va semblar una còpia brutal, descarada i escandalosa. Una còpia però segurament dels xinesos, lluny de la gran qualitat de Guillem Gisbert introduint les cançons als Manel, parlant de la Maria i el Marcel, de les revistes que cada component del grup havia pogut anar a comprar sense esperar-se "una noia tant bonica, darrera d'aquest taulell" o fins i tot parlant de la vida d'ell i de Martí Maymó per dir que no s'han banyat mai junts "al mar, al mar!".

També em va sorprendre el gran ego dels Amics de les Arts, que en certes ocasions es passaven de graciosos, arribant a ser molestos. És al que t'exposes quan vas tant de "guai". I en aquesta línia, un dels comentaris més desafortunats del concert... Ja feia pràcticament una hora que tocaven com, igual que qualsevol grup, van començar a acomiadar-se per tornar després a fer visos. Ells però van voler-se passar de llestos. I tractant al públic d'inútils, van venir-nos a explicar que això es feia sempre, que ara marxarien però que per poc que tornéssim a aplaudir, tornarien per fer... "les cançons bones". "Si encara no hem fet les bones!", etzibava Joan Enric Barceló. Llavors, què collons havien estat fent en la hora que portaven de concert? Si ells mateixos només consideren bones les cançons més conegudes com 4-3-3; Jean-Luc o Bed & Breakfast!!! Per molt que ho creguis així, no pots intentar vendre't d'aquesta forma... menyspreant a la resta de cançons que tens. I encara es tolera una mica si tenim en compte que era un concert gratuït. En un en què la gent paga entrada, haguessin dit el mateix?

S'ha de reconèixer, que són un grup que porten molta més festa que els Manel, això és evident. Però és que parteixen d'universos diferents. Ja no només per les lletres sinó pel posat o per la manera d'actuar d'ells dalt de l'escenari. Això si que no és gens criticable sinó del tot elogiable. Però alhora lògic. Als Manel no els quedaria bé aquesta forma de moure's i de fer dalt de l'escenari amb la música que fan i a l'inrevés tampoc. Els Amics de les Arts em van evidenciar que són un grup molt més encarat a la festa i a fer gaudir el respectable. I és molt lloable, oitant! Jo només critico, que hi hagi gent que s'entesti en comparar-los, en dir que Els Amics de les Arts són millor que Manel o que Manel és millor que els Amics de les Arts. No es pot comparar. Seria com voler comparar si és millor un partit de bàsquet que un partit de futbol.

En una comparació entre Els Amics de les Arts i els Manel, la comparació arriba des del punt de vista del que ens agrada més a uns o altres, del que busquem en la música. Jo, sense cap dubte, em quedo amb Manel, i mil vegades. Però Els Amics de les Arts no em farien cap nosa per alegrar una nit qualsevol. La música catalana viu el seu moment de plenitud. Manel, Amics de les Arts, Mishima, Sanjosex, Mazoni, Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, Cesk Freixas, Ivette Nadal... en podríem destacar a uns quants... I realment, això és el que importa! Que la música en català torna a generar grans artistes de tots els àmbits de la música!

Tot sempre sota el particular filtre d'unes ulleres de cul de got, que deixen passar les formes però en deformen el contingut.